Ell mai no ho faria

•31 Juliol 2010 • 2 comentaris

Aprofitar les vacances per abandonar un blog, que lleig. La llista de la setmana s’acaba aquí, al voral d’una carretera, a partir d’ara deixarà d’actualitzar-se. M’ho he passat bé aquest any i poc. Ens continuarem emocionant amb la música mitjançant el twitter, que per això està i és útil (@mbernism).

Exit Music (For a Blog)

Sigueu feliços

Anuncis

Res a dir

•7 Juliol 2010 • Feu un comentari

la llista de la setmana (07-07-10)

Bona setmana.

popArb’10

•30 Juny 2010 • Feu un comentari

El popArb és buscar a una persona desesperadament i trobar-te cinc vegades de cara a la que vols esquivar. És tot el que passa a l’escenari on hi ha música, i tot el que passa a l’altra meitat del recinte on no hi ha concert. Aquella meitat on pots circular perquè l’aforament ho permet, on la gent es relaciona, s’explica la vida i es tiren la canya. És trobar-te un company de feina i adonar-vos que els milers d’hores junts al lloc de treball no han servit per saber res l’un de l’altre, però que això es pot solucionar començant per una abraçada etílica. El popArb són un grapat de burgesets amb iPhones i HTCs. És trobar-te al Jaume Pla (Mazoni), i deshinibit dir-li que t’encanten les revisions que ha fet dels seus propis temes; i poc després trobar-te a algú que no coneixes i que et diu que li encanten les cançons que t’inventes a la ràdio. El popArb és on en 6 anys la gent ha passat de fer-li vergonya cantar “Miquel a l’Accés 14” a cridar-la i celebrar-la a ple pulmó com l’himne que és. És la música abans que la política. És on divendres a primera hora sempre et trobes alguna sorpresa agradable d’un grup que desconeixies i t’atrapa sense haver de desplegar focs d’artifici. És un incendi amb London Calling a les tantes, i és fer un esmorzar de suc, pà amb tomàquet i diari, amb el tio que fa 5 hores t’estava fent vibrar a la taula del costat. El popArb és discutir en remull a la piscina municipal sobre els guanyadors de la jornada i els equips revelació. El popArb és glòria.

Del que vaig poder veure aquest any, Standstill i Mishima per golejada. La Brigada la UEFA, i Colomo la revelació. Potser si hagués estat atent a Anímic + Will Johnson i a Mujeres no diria el mateix.

la llista de la setmana popArb’10 (29-06-10)

Bona setmana,

Demà ens pertany

•7 Juny 2010 • Feu un comentari

A l’entrada ens van donar un paper allargat amb el menú. Ni ella ni jo vam dubtar ni mig segon a doblegar-lo i guardar-lo a la butxaca sense mirar-lo. Va ser un encert fer-ho, acabar cantant Sant Pere no hagués estat el mateix si hagués sabut d’entrada que el concert acabaria amb la meva cançó preferida de Mishima. Una gran nit, farcida de detalls que la faran eterna. Se n’ha parlat molt, no m’estendré, però les escoltes, totes, una darrere l’altre, i te n’adones que ningú s’ha acostat tant a escriure la banda sonora de la teva vida com ell, i tens la sensació que molts dels que són allà senten el mateix, començant per la persona que tens al costat, i per les que et trobaràs abans de sortir, i a fora de l’Apolo. Només em queda el però que, per sorprenent, per ser un tema inèdit en els directes, i perquè el van saber jugar, el dia de Mishima potser Manel van firmar el moment més especial de la nit. Pell de gallina.

Divendres vam tornar-hi, Joe Henry va tancar un concert molt agradable amb Civilians. Per esgotament no el vaig gaudir al 100 per cent.

Dissabte fèiem un gintònic a prop de casa i va entrar per la porta, aquell que serà recordat per sempre més com el que va portar a l’escola per primer cop el Nevermind. Fèiem vuitè diria, era un CD ja. Sèiem de costat aquell trimestre, “l’has escoltat?”, ho recordo com si fos ara. M’agrdaria saber què escolta ara, grups de merda segur, potser fins i tot s’ha tirat al jazz.

A la llista de la setmana també avui un descobriment, un nom d’aquests que va sonant des de fa alguns mesos entre blogs i seccions de música: Senyors Tranquil. Per formació, per melodies, és inevitable associar-los a Kings of Convenience, ho he llegit a més d’un lloc i ho he trobat clavat. Que tothom et digui que t’assembles molt a un grup sempre és un problema, però sembla més una casualitat que una influència en aquest cas. Cançons per esmorzar a la terrassa d’un àtic de l’eixample un diumenge de sol. Bonic, realment bonic.

I acabem amb Mazoni, Qualsevol dimarts m’estimaràs, és magnífic quan una cançó i un moment encaixen perfectament.

la llista de la setmana (07-06-10)

Primavera Fanclub

•31 Mai 2010 • Feu un comentari

Per megafonia avisen que l’artista no vol que li facin fotos. És meravellós asseure’s a una cadira i no saber en absolut què passarà. L’escenari és fosc, ella surt i als seus músics només els enfoquen un parell de llums des dels laterals de l’escenari, encarats de baix cap a dalt. Llum groga, verdosa. A ella no la pots veure, només entreveus els seus cabells llargs i les seves botes altes. La seva veu em recorda a Russian Red. A les tres cançons l’afició es comença a aixecar, s’aixequen a centenars al final de cada cançó, fins i tot entremig, Hope Sandoval és una buidauditoris, i això m’encanta. Que els fotin. El concert avança, i la foscor desenvoca fins i tot en lleugers moments de psicodèlia cap al final, sens dubte la part més brillant del concert. De cop enmig de la catarsi aixeca la mirada cap al lateral de l’escenari, es neguiteja, fins que un senyor amb una lot la ve a buscar, se’n van. Ni una paraula. La banda acaba. Hope Sandoval & The Warm Inventions.

3000 persones en un puny. Tot el moviment de cadires del concert anterior ara és silenci, i fins i tot quietud. Ningú mou un dit. Senyals horaris de les 8 perfectament audibles des de 8 files endarrere. Adoro aquest auditori, i la seva capacitat per convertir en íntims els concerts de 3000 persones. Adoro la gent que és capaç de crear aquesta proximitat i adoro la gent que és capaç de deixar-se ficar en un puny durant una hora i poc. És la meva gent, per més que no sàpiga qui són cap d’ells. Ben poques coses, a vegades simplement una guitarra fregada amb el polze, ni tan sols rascada o puntejada. La mínima expressió, la màxima tensió, que surt sobretot de les veus, les melodies, les cançons al capdevall. Evocador i brillant. Low.

Concert irregular, anades i vingudes, neguit per anar a dormir i guardar forces per l’endemà. Plugim. Intento sortir del mig, però crec que ara hauria de molestar massa gent. Esperaré, em vaig prometre veure tots els concerts sencers i no fer de cul inquiet. Al final catarsi, la instrumental, no t’ho esperaves, 11 persones a l’escenari, interpretant la cançó que ja no pensaves que sonaria, la que et pensaves que t’agradava a tu perquè ets raro, l’èpica per l’èpica, trompetes, violins, eufòria. Un gran final serveix per guanyar un partit, gairebé sempre. Broken Social Scene.

“I think it’s probably even more boring to be in the xx than it is to watch them #reallyliketherecord” surt del twitter de Los Campesinos! poc després del concert. Clar, i no li veieu a aqesta noia a la cara que a l’escola ja se’n reien d’ella? I no li veieu a aquest paio a la cara, amb la seva cadena penjada al coll, que és el macarra sensible que a l’escola s’havia de fer el dur per sobreviure? I no li veieu al de la gorra que no ha parlat mai amb cap altre company de classe? I clar, entre el públic els guais de la classe se n’en riuen. Però ells van tocar a l’Apolo a les prèvies, no pas al coi de Ray-Ban rebentant la capacitat del segon escenari del festival. Saben que són els raros, i des d’aquí no tenen por de res. Surten amb vint-i-pocs a tocar en un escenari que faria cagar de por a qualsevol dels nenets que arriben de Brooklyn amb un disc de res sota el braç, i regalen presència, cançons evocadores, unes veus sensuals a més no poder, i això sí, molt de negre. Arriben. Són especials. The xx

I fins aquí, massa grisor trobo, acabem-ho bé que s’acosta l’estiu. Teenage Fanclub tenen nou disc, no hi ha res com envellir bé carai.

Bona setmana,

la llista de la setmana (30-05-10)

Barcelona sobreviurà gràcies a ella

•25 Mai 2010 • Feu un comentari

Era inevitable que després de tres escoltes senceres a Adelante Bonaparte d’Stansdtill comencessin a sortir-ne aquelles cançons precioses que a la primera escolta passen desapercebudes. Sempre passa. Montefusco contemplant la puresa, la noia més despresa de totes, la que construeix silenciosament mentre la ciutat s’ensorra.

“hoy toca el rescate del pobre hombre del tiempo que se ha quedado en blanco, y ella sabe lo que es pasarlo mal”

A mida. L’estiu comença a entreveure’s a l’horitzó, les forces fallen i va bé tenir a prop un himne a la desídia i el passotisme com el segon tema de la llista de la setmana: Klaus & Kinksy. Continuem amb la nova de Teenage Fanclub, tot el que ells facin mereixerà passar per la porta d’aquest blog. Aquests últims dies el senyor Spotify també s’ha comprat el nou disc de la musa i de M.Ward. No estarà entre els meus 10 millors de l’any, però m’agrada i està ben fet. Aquesta setmana m’he proposat no dir Primavera Sound més de 100 vegades, però costa, i no he pogut evitar colar Beach House a la llista. Un dels grups que està escalant llocs els últims dies previs al festival entre els concerts que més de gust em venen. I res més, per ara.

Bona setmana,

la llista de la setmana (23-05-10)

Tots copiem

•17 Mai 2010 • Feu un comentari

Dimarts vam anar a un concert-tertúlia de Nacho Vegas. Perill. Ell es va fer el tonto, i al principi va assegurar que als correus que li havia enviat el mànager no hi posava res d’això, no me’n vaig creure ni mitja paraula. La cosa va ser agradable i va donar molt de sí. Cada cop que algú li feia una pregunta sobre una cançó, se la treia de sobre amb un “ah, sí, esta me la copié de…” i així fins al “todos copiamos, lo que a veces no te cogen”. Em va desarmar i vaig començar a creure que no tot és pose. D’entre les referències, em vaig quedar amb que Días Extraños la va basar en Hanky Panky Nohow de John Cale. Em va encantar que cités Paris 1919 com un dels seus discs preferits, encara recordo aquell cap de setmana que el senyor Alcántara me’l va presentar a la redacció. Gran disc. Per cert, ja ho haureu vist, Nacho Vegas es va declarar fan de Manel i en va fer una versió en asturià, amb tot el grup a la sala, evidentment. A Nacho Vegas l’acompanyaven Fernando Alfaro i Abraham Boba. Em va encantar el timbre de veu d’aquest últim i algunes de les seves cançons. La cosa va donar bastant més de sí, però aquí s’hi ve a escoltar música.

Avui buscant alguna cançó de Mark Lanegan per posar a l’informatiu, m’he trobat amb aquest duet amb Isobel Campbell, i juraria que ja l’havia sentit abans. Però, no, abans eren Nick Cave i Kylie Minogue. No em negareu que té un rotllo molt similar.

I dijous vam despedir The Sunday Drivers, sobris, discrets, sense ni un comentari sobre la seva despedida van encadenar melodies i harmonies infalibles una darrere l’altra, fins al Rainbows of Colours final.

Bona setmana,

la llista de la setmana (16-05-10)