Primavera Fanclub

Per megafonia avisen que l’artista no vol que li facin fotos. És meravellós asseure’s a una cadira i no saber en absolut què passarà. L’escenari és fosc, ella surt i als seus músics només els enfoquen un parell de llums des dels laterals de l’escenari, encarats de baix cap a dalt. Llum groga, verdosa. A ella no la pots veure, només entreveus els seus cabells llargs i les seves botes altes. La seva veu em recorda a Russian Red. A les tres cançons l’afició es comença a aixecar, s’aixequen a centenars al final de cada cançó, fins i tot entremig, Hope Sandoval és una buidauditoris, i això m’encanta. Que els fotin. El concert avança, i la foscor desenvoca fins i tot en lleugers moments de psicodèlia cap al final, sens dubte la part més brillant del concert. De cop enmig de la catarsi aixeca la mirada cap al lateral de l’escenari, es neguiteja, fins que un senyor amb una lot la ve a buscar, se’n van. Ni una paraula. La banda acaba. Hope Sandoval & The Warm Inventions.

3000 persones en un puny. Tot el moviment de cadires del concert anterior ara és silenci, i fins i tot quietud. Ningú mou un dit. Senyals horaris de les 8 perfectament audibles des de 8 files endarrere. Adoro aquest auditori, i la seva capacitat per convertir en íntims els concerts de 3000 persones. Adoro la gent que és capaç de crear aquesta proximitat i adoro la gent que és capaç de deixar-se ficar en un puny durant una hora i poc. És la meva gent, per més que no sàpiga qui són cap d’ells. Ben poques coses, a vegades simplement una guitarra fregada amb el polze, ni tan sols rascada o puntejada. La mínima expressió, la màxima tensió, que surt sobretot de les veus, les melodies, les cançons al capdevall. Evocador i brillant. Low.

Concert irregular, anades i vingudes, neguit per anar a dormir i guardar forces per l’endemà. Plugim. Intento sortir del mig, però crec que ara hauria de molestar massa gent. Esperaré, em vaig prometre veure tots els concerts sencers i no fer de cul inquiet. Al final catarsi, la instrumental, no t’ho esperaves, 11 persones a l’escenari, interpretant la cançó que ja no pensaves que sonaria, la que et pensaves que t’agradava a tu perquè ets raro, l’èpica per l’èpica, trompetes, violins, eufòria. Un gran final serveix per guanyar un partit, gairebé sempre. Broken Social Scene.

“I think it’s probably even more boring to be in the xx than it is to watch them #reallyliketherecord” surt del twitter de Los Campesinos! poc després del concert. Clar, i no li veieu a aqesta noia a la cara que a l’escola ja se’n reien d’ella? I no li veieu a aquest paio a la cara, amb la seva cadena penjada al coll, que és el macarra sensible que a l’escola s’havia de fer el dur per sobreviure? I no li veieu al de la gorra que no ha parlat mai amb cap altre company de classe? I clar, entre el públic els guais de la classe se n’en riuen. Però ells van tocar a l’Apolo a les prèvies, no pas al coi de Ray-Ban rebentant la capacitat del segon escenari del festival. Saben que són els raros, i des d’aquí no tenen por de res. Surten amb vint-i-pocs a tocar en un escenari que faria cagar de por a qualsevol dels nenets que arriben de Brooklyn amb un disc de res sota el braç, i regalen presència, cançons evocadores, unes veus sensuals a més no poder, i això sí, molt de negre. Arriben. Són especials. The xx

I fins aquí, massa grisor trobo, acabem-ho bé que s’acosta l’estiu. Teenage Fanclub tenen nou disc, no hi ha res com envellir bé carai.

Bona setmana,

la llista de la setmana (30-05-10)

Anuncis

~ per Miquel Bernis a 31 Mai 2010.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: