Ells seran al mateix lloc que el 30 de novembre del 2006, i jo també.

El poder de la música és immens. El mes de novembre de 2006 Yo La Tengo venia a Barcelona, qui escriu feia temps que havia comprat l’entrada i esperava el dia del concert amb desfici. I va arribar, era dijous i vaig anar a treballar com sempre. Reunions, converses,  decisions inesperades… de cop i volta em vaig trobar en una situació molt desagradable, greu, d’aquelles que et treuen les ganes de tot i et deixen pensan-t’hi tota la setmana com a mínim. Un tema de portada tan clar com el concert de Yo La Tengo, a mitja tarda quedava relegat a titularet sense foto. Però, ei, s’hi havia d’anar, ni que fos per inèrcia. Fem tard, el Ramon i jo pugem per les escales de l’Apolo mentre sona el baix insistent de Pass The Hatchet, I think I’m Goodkind, tinc més ganes d’estripar-ho tot que mai, llàstima que demà…  Kaplan comença desbocat, però al tercer tema tot s’apaga: I Feel Like Going Home, hem passat d’una descàrrega de decibels descomunal, a sentir a 10 metres de distància el “shhhht”  d’una cambrera destapant una cervesa. Màgic. Ho recordo com si fos ara mateix. Flueix el concert, i els 10 minuts finals de Blue Line Swinger em porten a l’èxtasi. Transpiro tota la ràbia acumulada i el pitjor dia en molts mesos acaba a dalt de tot. Res més importa. Me’n torno a la ràdio a buscar-la, i me n’adono de la distància que he près amb la realitat. La gent em veu estrany. Com els ho explico? No puc. L’endemà la Georgia, l’Ira i en James ocupaven tota la portada.

Sortosament avui hem sabut que el 19 de març del 2010 Yo La Tengo seran al mateix lloc que el 30 de novembre del 2006, i jo també. No serà com llavors, esclar, però precisament perquè ja ho sé valdrà molt la pena.

Que la llista de la setmana hagi trigat quinze dies en arribar vol dir que és el doble de bona? No ho sé, però hi ha Sufjan Stevens, que és un crac en majúscules. Hi ha els Kings of Convenience, que dissabte a les 9 del matí, quan tot és silenci i t’has de posar a estudiar són una autèntica delícia. Hi ha l’Helena Casas amb tota la seva tristesa:

No diguis que no m’has vist / portant el cor a la mà / la sang em queia entre el dits / no la podia aturar

I hi ha els Foo Figthers, que negaré sempre haver-vos dit que m’agraden.

Bona setmana,

<<<<////la llista////>>>>

quisapon

De cop em trobo sortint per una porteta de fusta petita i atrotinada, amunt i avall, entrant i sortint hi ha una noia rossa, jove, amb una camisa florejada molt estiuenca. És l’accés a un terrat, s’assembla al que hi havia en aquella casa que un any vam llogar a Palamós, és tort, té rajoles aixecades i bonys per totes bandes. A fora hi ha un senyor gran i robust, s’assembla al meu tiet pagès, però no, és Johnny Cash. Em mira i en pregunta si voldré sopar a fora o a dins. Evidentment el respecte cap al personatge se’m menja i contesto fluixet i dubitativament que tant me fa. Johnny Cash mira el cel i em pregunta si plourà, com si sabés que m’hi dedico. La pregunta em fa mal, perquè si em molestaria fallar el pronòstic un dia, aquest seria el que Johnny Cash em convidés a sopar al seu terrat de quisapon. Continuo encongit, tímid, però m’armo de valor i intento respondre, amb aquell convenciment que a vegades s’ha de gastar encara que no tinguis:

-No!, crec que ja no plourà més… però no és del tot segur.

De cop retrona el cel i se’m posen per corbata, però acte seguit apareix un avió i la seva estela al cel. Falsa alarma, menys mal. La filla de Johnny Cash que du una camisa estiuenca li pregunta què ha de fer, sense ni mirar-me, es mostra molt servicial i obedient amb ell. No m’estranya, si alguna cosa infon Johnny Cash és respecte. Sona el despertador, i bah!… tinc 25 minuts per marxar.

A la llista de la setmana també hi trobareu una magnífica recomanació de ntouzon: Aroah versionant Lou Reed. Una de les cançons més tristes i commovedores que s’han escrit mai: Tired Eyes de Neil Young, i un parell d’apunts sense ordre ni concert del millor de la dècada: L’himne nacional de Radiohead, i Mr. Brightside de The Killers.

Bona setmana,

<<<<//// la llista ////>>>>

Normalitat

Ara toca viure una tardor, però després vindrà una altra primavera, va dir.

It’s the first day, spring
My life is starting over again
Well the trees grow, the river flows
And it’s water will wash away my sin

Molt tard, escoltant la música profunda i ampla de Noah and the Whale, sense motiu aparent, m’arriba com un tret la idea que hauríem hagut de portar-lo a veure el mar. Massa ganes de normalitat.

A la llista d’aquesta setmana també hi trobareu Alondra Bentley i TinyVipers, dues noies diferents, però que s’assemblen en el fet que la setmana que ve vindran a Barcelona amb la seva guitarra a tocar. També hi ha el primer senzill del nou disc de The Swell Season, aquella parella que ens van robar el cor pels carrers de Dublin. Hansard sona més a Van Morrisson que mai, i ens agrada. I com no, a la llista de la setmana no hi podia faltar la casualitat de la setmana: dijous a la tarda mentre veia 500 days of summer, i ell cantava begut Here Comes Your Man en un karaoke, els organitzadors del Primvera Sound anunciaven que tornen els Pixies. Ho celebrem.

Bona setmana gent.

<<<<//// La llista ////>>>>

Esponja

El próximo disco, por favor, que sea con guitarra y palmas   //   Hi ha gent a la que ningú va a rascar el seu passat obscur, com el Tony Bennett per exemple   //   No en vull saber res més de tu   //   Dicen que nuestro batería se ahogó en su propio vómito, pero no es cierto, en realidad se ahogó con el de otro   //   romper un silencio así no tiene perdón // on vas sense la samarreta de l’equip? jo ho té el Java això…   //   Algú es pregunta si els darrers anys de Galileu van ser agradables?, doncs per què m’ho pregunteu a mi?!   //   no m’hi sento còmode    //   un dia vaig tenir clar que havia de marxar, i vaig buscar gent que vingués amb mi. No em van seguir els millors, alguns bons músics van optar per seguir la seva vida al poble , amb les seves famílies i les seves feines   //   Per què coi m’han agafat aquesta cançó sense permís aquests!, però Lennon em va frenar, i de fet, excepte en Keitel eren tots bons   //   -I just wanna have fun. -What kind of fun? -Any kind of fun.   //   Vaya disco más feo ha hecho Camarón!   //   I don’t sing for Pepsi, I don’t sing for Coke   //   Has de fer un disc de rock’n'roll Neil, em van dir de males maneres. I creu-me, si m’has d’amenaçar perquè faci una cosa, serà millor que tinguis clar què em demanes.   //   Esta es la última del último disco, la que nadie llega nunca.

<<<<//// la llista //// >>>>

Érem molts, i teníem força

“Jo treballava en una oficina. Tenia un cap que era un racista i un masclista… però no deia res, perquè no tenia consciència que altra gent pensés com jo. Va ser allà, al Rock Against Racism de 1978, amb The Clash, quan vaig entendre que érem molts i que teníem força.”

Més o menys així és com Billy Bragg explicava en el concert de dijous passat de quina manera va decidir que es dedicaria a fer cançons. Em va semblar una història magnífica, no cal dir-ho, i obligava a fer una cerca sobre aquest Rock Against Racism. Es va compondre de diferents concerts, el més important la primavera de 1978 a Londres, a Victoria Park, amb els Buzzcocks i 4 o 5 més bandes del moviment punk del moment. Per sort n’hi ha algunes imatges, les de la pel·li/documental Rude Boy sobre The Clash, i el cert és que impacta bastant veure aquella gentada (unes 80.ooo persones) davant d’un escenari que podria ser el de la Festa Major del meu poble, o més petit fins i tot.

Segons diuen, el Rock Against Racism l’haurien desencadenat uns comentaris racistes d’Eric Clapton i de David Bowie. Per cert, atenció amb el sonat que demana un bis i surt a patades… magnífic.

No en tinc cap dubte, si ara vingués un senyor i m’oferís traslladar-me cap algun moment de la història recent, escolliria ser a finals dels 70 (just quan vaig néixer) a Londres.

Del concert de Billy Bragg també em va agradar especialment una versió de Woody Guthrie. Ara que el capitalisme fa aigües per tot arreu, sentir a Billy Bragg té més interès que mai:”El repte del segle XXI és fer que els nostres diners els tinguin la gent que nosaltres votem, i no els dirigents dels bancs i les caixes”.

La llista de la setmana té The Clash, té una de les cançons més boniques d’Els Pets i té una cançó d’Scott Matthew que crec que us agradarà. Cap al final arriben Bright Eyes, My Morning Jacket i M.Ward, tots en un sol disc que el Beltran em va recomanar ferventment. La llista s’acaba amb un estrany duet a les antípodes.

<<<<//// la llista ////>>>>

A bots i barrals

S’escurça el dia i no és un bon moment per ensopegar, perquè aixecar-se costa més que mai. Parlem d’ella, ens preocupa, i al final, per desdramatitzar, em diu teatralitzant que al seu cor hi plou sense parar.  Just llavors sona el telèfon, l’agafa, es veu que la Rosenvinge toca a Barcelona i l’ofereixen  per fer entrevistes:

y en tu corazón
llueve a todas horas

Ja la tenim, la màgica coincidència que sempre acaba apareixent i que dóna vida a aquesta publicació.

A la llista de la setmana també hi trobareu el tema que obre el nou disc de The Raveonettes, que ens agrada, ens agrada molt. I a part dels de DiscMe(r)di, els discos de Subterfuge també estan entrant en catàleg, i és un gran moment per punxar Mercromina, perquè ja torna a ser època de la pana. La llista la tanquen Big Star i Antònia Font, perquè les coses dins d’aquest iglú, joder, no són fàcils per ningú.

Feu-me pensar que la setmana que ve us parli de la gran nit que vam passar dijous amb Billy Bragg. Ara que, a més a més Spotify ha arribat a un acord amb la seva discogràfica.

Bona setmana,

<<<<//// la llista ////>>>>

Noies

Vam sortir del concert i sabíem que havíem sentit algunes grans cançons. Era estrany, perquè no deixava de ser pop colorista, melodies i harmonia, però en canvi ell semblava el nebot suec de Nacho Vegas, pelut, desganat, trist, tímid,  però això sí, més baixet. No va ser el concert de les nostres vides, perquè ells van sortir a tocar a les dues, perquè estàvem cansats, i perquè les seves cançons van sonar toves després de Times New Viking, però la curiositat m’empeny a buscar el disc i a sentir-ho en calma i amb tots els detalls…. i és boníssim amics.  Té de tot, pop directe, hits infalibles, atmosferes de guitarres, anades d’olla, picades d’ullet a My Bloody Valentine i a The Jesus and Mary Chain. Crec que és el millor disc que he sentit aquest 2009 de moment.

Més enllà d’aquest descobriment, la llista aquesta setmana s’ha fet sola, perquè han entrat en catàleg un munt de discos de DiscMe(r)di, i què voleu que us digui, m’hi he recreat, ja em perdonareu, autohomenatge inclòs.

Bona setmana,

<<<<//// la llista ////>>>>

Que sonin tots es motors

Avui ho han dit a RAC1, tot el catàleg de DiscMe(r)di començarà a entrar a partir d’ara a Spotify. De moment ja s’hi poden escoltar discos com A Rússia o Brut Natural, però aviat hi seran tots els d’Antònia Font i Els Pets, els de Joan Miquel Oliver, Manel, Pascal Comelade, alguns de Glissando*  o el gran Trucar a Casa, Recollir Les Fotos, Pagar la Multa de Mishima. La discogràfica no en té ni idea de quan trigarà el procés. Una gran notícia amics.

Tota una vida

Va boig retratant la bogeria que desfermen l’alcohol i la chica yé-yé, però la foto és a fora, ell, assegut en un banc amb les cames creuades, sobre el prat verd, sota una olivera, tranquil, aliè a tot, en el seu món, arrugat però tan innocent com el primer dia. El discjòquei em tortura amb l’habitual selecció dels casaments, però deixa’t estar, la música són sentiments, i avui ha aconseguit emocionar-me, quan els nuvis han homenatjat una parella que celebraven 38 anys de casats, i ell tirava un bolero:

Toda una vida me estaría contigo
no me importa en que forma
ni donde ni como
pero junto a tí

A la llista d’aquesta setmana hi trobareu a Eilen Jewel: cançó americana amb aires de pel·li de Tarantino. La podreu veure a Barcelona dimarts. També hi ha una cançó que et posa de bon humor a l’acte, o potser és que la vaig sentir a la ràdio camí d’aquella cala on vaig ser feliç?. Més: Podrien ser un altre de la fornada de grups histèrics que van aflorar després de Funeral, però no ho sé, m’agraden més que els altres i en directe funcionen. Aguanteu la intro de dos minuts perquè després… són els Strokes?  No, són Los Campesinos!. La llista la tanquem amb un himne desbocat i intravenós de Micah P.Hinson, que l’Anna em va fer descobrir la tardor passada: Si no se us posa la pell de gallina, feu-vos una analítica, podríeu haver mort fa molt de temps.

Bona setmana,

<<<<//// la llista //// >>>>

Coses per veure i sentir a Barcelona

L’Alberto desvia la mirada i desapareix de la conversa cordial que teníem mentre li ensenyava la ràdio. Ha vist alguna cosa, un senzill, a la taula de la persona que s’encarrega de la discoteca. És de Soap&Skin, “te’n recordes? et vaig demanar que me’n busquessis un disc quan vas anar a Berlin“. És una noia de 19 anys que va interpretar el paper de Nico en una espècie de opera teatral que es va fer a Berlin sobre la seva vida, una pianista i violinista creuament de Björk, Nico i Cat Power. Només un malalt de Nico com l’Alberto ho podia saber. Marxem, la casualitat es tanca quan acte seguit busco el cartell del BAM d’enguany, i clar, hi haurà Soap&Skin. Tot plegat serveix per arrodonir la llista que estava preparant aquesta setmana sobre coses que es podran veure i sentir aviat a Barcelona. Al BAM tornen The Go! Team, no se’ls perdin, i també hi he trobat tres dones de tres continents diferents que valdrà la pena anar a sentir, i Patrick Wolf, un senyor que té tendència a enfadar-se amb els regidors d’escenari, especialment quan no li deixen fer bisos. Tanca la llista un avançament del Primavera Club: Port O’Brien.

Bona setmana,

<<<//// la llista ////>>>>