Aprofitar les vacances per abandonar un blog, que lleig. La llista de la setmana s’acaba aquí, al voral d’una carretera, a partir d’ara deixarà d’actualitzar-se. M’ho he passat bé aquest any i poc. Ens continuarem emocionant amb la música mitjançant el twitter, que per això està i és útil (@mbernism).
Sigueu feliços
El popArb és buscar a una persona desesperadament i trobar-te cinc vegades de cara a la que vols esquivar. És tot el que passa a l’escenari on hi ha música, i tot el que passa a l’altra meitat del recinte on no hi ha concert. Aquella meitat on pots circular perquè l’aforament ho permet, on la gent es relaciona, s’explica la vida i es tiren la canya. És trobar-te un company de feina i adonar-vos que els milers d’hores junts al lloc de treball no han servit per saber res l’un de l’altre, però que això es pot solucionar començant per una abraçada etílica. El popArb són un grapat de burgesets amb iPhones i HTCs. És trobar-te al Jaume Pla (Mazoni), i deshinibit dir-li que t’encanten les revisions que ha fet dels seus propis temes; i poc després trobar-te a algú que no coneixes i que et diu que li encanten les cançons que t’inventes a la ràdio. El popArb és on en 6 anys la gent ha passat de fer-li vergonya cantar “Miquel a l’Accés 14” a cridar-la i celebrar-la a ple pulmó com l’himne que és. És la música abans que la política. És on divendres a primera hora sempre et trobes alguna sorpresa agradable d’un grup que desconeixies i t’atrapa sense haver de desplegar focs d’artifici. És un incendi amb London Calling a les tantes, i és fer un esmorzar de suc, pà amb tomàquet i diari, amb el tio que fa 5 hores t’estava fent vibrar a la taula del costat. El popArb és discutir en remull a la piscina municipal sobre els guanyadors de la jornada i els equips revelació. El popArb és glòria.
Del que vaig poder veure aquest any, Standstill i Mishima per golejada. La Brigada la UEFA, i Colomo la revelació. Potser si hagués estat atent a Anímic + Will Johnson i a Mujeres no diria el mateix.
la llista de la setmana popArb’10 (29-06-10)
Bona setmana,
A l’entrada ens van donar un paper allargat amb el menú. Ni ella ni jo vam dubtar ni mig segon a doblegar-lo i guardar-lo a la butxaca sense mirar-lo. Va ser un encert fer-ho, acabar cantant Sant Pere no hagués estat el mateix si hagués sabut d’entrada que el concert acabaria amb la meva cançó preferida de Mishima. Una gran nit, farcida de detalls que la faran eterna. Se n’ha parlat molt, no m’estendré, però les escoltes, totes, una darrere l’altre, i te n’adones que ningú s’ha acostat tant a escriure la banda sonora de la teva vida com ell, i tens la sensació que molts dels que són allà senten el mateix, començant per la persona que tens al costat, i per les que et trobaràs abans de sortir, i a fora de l’Apolo. Només em queda el però que, per sorprenent, per ser un tema inèdit en els directes, i perquè el van saber jugar, el dia de Mishima potser Manel van firmar el moment més especial de la nit. Pell de gallina.
Divendres vam tornar-hi, Joe Henry va tancar un concert molt agradable amb Civilians. Per esgotament no el vaig gaudir al 100 per cent.
Dissabte fèiem un gintònic a prop de casa i va entrar per la porta, aquell que serà recordat per sempre més com el que va portar a l’escola per primer cop el Nevermind. Fèiem vuitè diria, era un CD ja. Sèiem de costat aquell trimestre, “l’has escoltat?”, ho recordo com si fos ara. M’agrdaria saber què escolta ara, grups de merda segur, potser fins i tot s’ha tirat al jazz.
A la llista de la setmana també avui un descobriment, un nom d’aquests que va sonant des de fa alguns mesos entre blogs i seccions de música: Senyors Tranquil. Per formació, per melodies, és inevitable associar-los a Kings of Convenience, ho he llegit a més d’un lloc i ho he trobat clavat. Que tothom et digui que t’assembles molt a un grup sempre és un problema, però sembla més una casualitat que una influència en aquest cas. Cançons per esmorzar a la terrassa d’un àtic de l’eixample un diumenge de sol. Bonic, realment bonic.
I acabem amb Mazoni, Qualsevol dimarts m’estimaràs, és magnífic quan una cançó i un moment encaixen perfectament.
Era inevitable que després de tres escoltes senceres a Adelante Bonaparte d’Stansdtill comencessin a sortir-ne aquelles cançons precioses que a la primera escolta passen desapercebudes. Sempre passa. Montefusco contemplant la puresa, la noia més despresa de totes, la que construeix silenciosament mentre la ciutat s’ensorra.
“hoy toca el rescate del pobre hombre del tiempo que se ha quedado en blanco, y ella sabe lo que es pasarlo mal”
A mida. L’estiu comença a entreveure’s a l’horitzó, les forces fallen i va bé tenir a prop un himne a la desídia i el passotisme com el segon tema de la llista de la setmana: Klaus & Kinksy. Continuem amb la nova de Teenage Fanclub, tot el que ells facin mereixerà passar per la porta d’aquest blog. Aquests últims dies el senyor Spotify també s’ha comprat el nou disc de la musa i de M.Ward. No estarà entre els meus 10 millors de l’any, però m’agrada i està ben fet. Aquesta setmana m’he proposat no dir Primavera Sound més de 100 vegades, però costa, i no he pogut evitar colar Beach House a la llista. Un dels grups que està escalant llocs els últims dies previs al festival entre els concerts que més de gust em venen. I res més, per ara.
Bona setmana,
Dimarts vam anar a un concert-tertúlia de Nacho Vegas. Perill. Ell es va fer el tonto, i al principi va assegurar que als correus que li havia enviat el mànager no hi posava res d’això, no me’n vaig creure ni mitja paraula. La cosa va ser agradable i va donar molt de sí. Cada cop que algú li feia una pregunta sobre una cançó, se la treia de sobre amb un “ah, sí, esta me la copié de…” i així fins al “todos copiamos, lo que a veces no te cogen”. Em va desarmar i vaig començar a creure que no tot és pose. D’entre les referències, em vaig quedar amb que Días Extraños la va basar en Hanky Panky Nohow de John Cale. Em va encantar que cités Paris 1919 com un dels seus discs preferits, encara recordo aquell cap de setmana que el senyor Alcántara me’l va presentar a la redacció. Gran disc. Per cert, ja ho haureu vist, Nacho Vegas es va declarar fan de Manel i en va fer una versió en asturià, amb tot el grup a la sala, evidentment. A Nacho Vegas l’acompanyaven Fernando Alfaro i Abraham Boba. Em va encantar el timbre de veu d’aquest últim i algunes de les seves cançons. La cosa va donar bastant més de sí, però aquí s’hi ve a escoltar música.
Avui buscant alguna cançó de Mark Lanegan per posar a l’informatiu, m’he trobat amb aquest duet amb Isobel Campbell, i juraria que ja l’havia sentit abans. Però, no, abans eren Nick Cave i Kylie Minogue. No em negareu que té un rotllo molt similar.
I dijous vam despedir The Sunday Drivers, sobris, discrets, sense ni un comentari sobre la seva despedida van encadenar melodies i harmonies infalibles una darrere l’altra, fins al Rainbows of Colours final.
Bona setmana,
…i això mereix un post especial. Han penjat una carta a la seva pàgina de Facebook que val la pena llegir. Pels més mandrosos en destaco un paràgraf:
Sólo diré que hacer música, para muchos, no es comparable a casi nada y que necesita de una serie de incentivos, de motores o como se quiera llamar, indispensables y únicos. Y que o existen o no existen. No se pueden inventar ni buscar, ni se trabajan ni se intercambian por otros. Y me parece bien que seamos honestos. No podemos hacer música sin eso. Por otro lado, la vida y las cabezas son complejas. Y un grupo son varias vidas y varias cabezas, con lo que la complejidad crece. Finalmente, algo obvio: no todo el mundo es feliz con lo mismo.
Que n’aprenguin.
Els dilluns el metge em té prohibit sotmetre’m a experiències pertorbadores que no em deixin dormir, de no ser així avui aniria al Sidecar a veure A Place to Bury Strangers, diu internet que el concert no el patrocina GAES, que més aviat surts amb les orelles al clatell. Em pregunto si serà tan extrem com allò de l’any passat de My Bloody Valentine a l’auditori. Les dimensions del Sidecar em fan pensar que possiblement sí. De diumenge a dijous s’hauria d’instaurar el toc de queda a les 9 del vespre, perquè sinó qui escriu al final morirà, bé sigui de cansament, bé sigui de pena.
Que algú avisi als Mossos, perquè els Happy Mondays han assaltat l’estudi de gravació del Jaume Pla i li han posat del revés el seu últim senzill. I ens agrada. Aquesta setmana, sense que serveixi de precedent, la llista conté dues versions més, un Enjoy The Silence molt pop de Nada Surf i un No Surprises despullat de Regina Spektor. I acabem amb una de les noves de The New Pornographers, m’agraden molt aquests violoncels agressius que el principal compositor del grup, AC Newman (en vam parlar fa pocs dies) posa en algunes de les seves cançons. Encara que, no sé si m’agraden prou com per saltar-me Low tocant The Great Destroyer a l’Auditori. Ja és fotut que fins i tot en una cosa que ve tant de gust com un festival, la vida t’obligui a prendre decisions.
Bona setmana,
Sento ploure, haig d’actualitzar el blog.
Entre seient i seient hi havia el departament dels cassettes, en obrir-lo van sortir coses horribles, autèntics himnes de gasolinera, i al final, una cinta de la ELO. De manera que a falta de cafè ens vam xutar violins a la vena. Guille Milkyway em confessava hores més tard la seva vocació frustrada de meteoròleg, el cercle es tancava, la Electric Light Orchestra havia de ser el grup de la setmana.
Ahir entre muntanyes de contradiccions em va venir com un tret una frase: “quiero mi parte de lo bueno”, i que curiós, sabia que li havia sentit al J, però hagués jurat que formava part d’alguna cançó de Super 8 o de Pop. Doncs no. Un cop més, Los Planetas hi són per donar-te una peça que faci avançar el puzzle.
A la llista de la setmana també hi trobareu novetats amb molt de suc: Adelante Bonaparte, la nova volta de cargol d’Standstill. Una obra complexa, col·lectiva, necessita més d’una escolta i jo encara no he sigut a temps de fer-les.
Jugàvem, volia saber quina era la seva millor cançó de Nacho Vegas, jo, sense haver escoltat tots els discos vaig deixar oberta la possibilitat de ser sorprès, i vaig rebre una pilotada a la cara: Ocho y Medio.
I acabem a dalt, a dalt de tot. Deixaré de sortir de nit fins que despedeixin a tots els DJ’s i tots els clubs cremin amb Eli “Paperboy” Reed en mode repeat.
Bona setmana,
lallistadelasetmana.wordpress.com 