Els més grans

I penso, per què deuria matar Arthur Lee al seu veí? Vull dir, alguna cosa li deuria fer, no?…

No crec que mai hagués passat de no conèixer a algú a preguntar-me per què el líder de “Love” va matar el seu veí en el que va de Rius i Taulet a Fontana. La vida nocturna de Gràcia té aquestes coses. Havia escoltat dos o tres cops “Forever Changes”, però admeto que desconeixia la figura d’Arthur Lee, i encara més que fos desaconsellable viure a prop seu. Aprofito l’ocasió per aprendre més coses, i per ser justos amb el senyor Lee, enlloc he trobat que matés al seu veí. Pel que sembla un dia es va enfadar molt perquè tenia la música massa forta i va començar a disparar a l’aire amb una arma, que això sí, no podia tenir. Es va passar uns quants anys a la garjola. Estic segur que saber-ho la deixaria força més tranquil·la.

El divendres va ser tan llarg, que quasi me n’oblido que vam assistir a un brillant concert de Yo La Tengo. Amb una arrancada excepcional, I Feel Like Going Home, More Stars Than There Are In Heaven, Periodically Double or Triple i Flying Lesson entre les primeres. No hi ha cap grup amb 25 anys de carrera a l’esquena capaç de presentar-se davant teu amb aquesta passió, amb aquest ofici, amb aquesta habilitat per fer fluir un concert que cada dia és diferent. Com sempre el concert es mou entre els moments de catarsi rockera de Kaplan i la seva guitarra, i les cançons diminutes en les que el so d’un got de plàstic buit caient a terra pot arribar a molestar-te profundament. De tant en tant en James agafa la veu, i tot prèn un aire soul molt especial i harmònicament preciós.

“últimament cada cop que obrim el diari n’hem perdut algun…”, diu Kaplan.

“Per què ningú s’atraveix a fer una mala crítica de Yo La Tengo?, no n’hi haurà per tant”, diuen alguns. Jo crec que la clau és que Yo La Tengo respecten tant a la música i als seus predecessors i companys d’escena que a ningú li ve de gust faltar-los el respecte a ells, facin discos bons (que encara els fan), o no. Divendres van homenatjar a Mark Linkous d’Sparklehorse i a Alex Chilton de Big Star, morts fa pocs dies. “Ens havíem conegut al Primavera Sound, en aquesta mateixa ciutat”, diu Kaplan fent referència a Chilton, i de cop em sento orgullós de Barcelona. ‘Thirteen’ i ‘Take Care’ sonen sentides i emocionants. Dignitat, respecte, humilitat, amor per la gent i sobretot per la música. Tot això són Yo La Tengo, que a sobre toquen de puta mare. Torneu quan vulgueu, sou els més grans i mai us fallarem.

Bona setmana,

la llista de la setmana (22-03-10)

Anuncis

~ per Miquel Bernis a 21 Març 2010.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: