Ells seran al mateix lloc que el 30 de novembre del 2006, i jo també.

El poder de la música és immens. El mes de novembre de 2006 Yo La Tengo venia a Barcelona, qui escriu feia temps que havia comprat l’entrada i esperava el dia del concert amb desfici. I va arribar, era dijous i vaig anar a treballar com sempre. Reunions, converses,  decisions inesperades… de cop i volta em vaig trobar en una situació molt desagradable, greu, d’aquelles que et treuen les ganes de tot i et deixen pensan-t’hi tota la setmana com a mínim. Un tema de portada tan clar com el concert de Yo La Tengo, a mitja tarda quedava relegat a titularet sense foto. Però, ei, s’hi havia d’anar, ni que fos per inèrcia. Fem tard, el Ramon i jo pugem per les escales de l’Apolo mentre sona el baix insistent de Pass The Hatchet, I think I’m Goodkind, tinc més ganes d’estripar-ho tot que mai, llàstima que demà…  Kaplan comença desbocat, però al tercer tema tot s’apaga: I Feel Like Going Home, hem passat d’una descàrrega de decibels descomunal, a sentir a 10 metres de distància el “shhhht”  d’una cambrera destapant una cervesa. Màgic. Ho recordo com si fos ara mateix. Flueix el concert, i els 10 minuts finals de Blue Line Swinger em porten a l’èxtasi. Transpiro tota la ràbia acumulada i el pitjor dia en molts mesos acaba a dalt de tot. Res més importa. Me’n torno a la ràdio a buscar-la, i me n’adono de la distància que he près amb la realitat. La gent em veu estrany. Com els ho explico? No puc. L’endemà la Georgia, l’Ira i en James ocupaven tota la portada.

Sortosament avui hem sabut que el 19 de març del 2010 Yo La Tengo seran al mateix lloc que el 30 de novembre del 2006, i jo també. No serà com llavors, esclar, però precisament perquè ja ho sé valdrà molt la pena.

Que la llista de la setmana hagi trigat quinze dies en arribar vol dir que és el doble de bona? No ho sé, però hi ha Sufjan Stevens, que és un crac en majúscules. Hi ha els Kings of Convenience, que dissabte a les 9 del matí, quan tot és silenci i t’has de posar a estudiar són una autèntica delícia. Hi ha l’Helena Casas amb tota la seva tristesa:

No diguis que no m’has vist / portant el cor a la mà / la sang em queia entre el dits / no la podia aturar

I hi ha els Foo Figthers, que negaré sempre haver-vos dit que m’agraden.

Bona setmana,

<<<<////la llista////>>>>

Anuncis

~ per Miquel Bernis a 16 Desembre 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: