Amb caràcter retroactiu (III, 2 de juny)

La vida al final són sensacions. I en una llista de la setmana musical, no es poden passar per alt les sensacions experimentades a l’Auditori del Fòrum divendres passat amb My Bloody Valentine. Mai havia vist un concert on repartissin taps a les orelles a la cua per entrar, ni tampoc un concert esperat, amb un auditori a rebentar, en el qual acabat l’espectacle la gent surt per cames sense ni plantejar-se demanar un bis (faltava Sometimes!, tenien previst tocar-la?). I amb això crec que dic molt. Una bogeria de soroll. És curiós perquè just un any endarrere es vivia una altra nit per recordar al mateix auditori, però llavors la catarsi va desencadenar un final totalment contraposat. Totes dues sensacions intenses, en absolut fredes, però a vegades surts per cames i a vegades t’agafa per saltar i cridar.

El somriure més gran d’enguany del PS’09 (ho sento pels amants de Neil Young) me’l van dibuixar Yo la Tengo. Immensos novament. Siguem justos però, perquè quan aquell senyor, -que entre l’edat (64) i la camisa que semblava una bata, tenia tota la pinta d’haver vingut directament de l’hospital-, es va posar davant el seu vell Magnatone per acoplar una mica i amb la ràbia d’un Cobain o un Ranaldo va començar Hey, Hey, My, My, a un servidor li van caure tots dos a terra. Gran. Dijous Wilco… o com a mínim això és el que em vas dir. Al final pels que els agrada la primavera i no el Primavera: The Cardigans.

<<<<//// la llista ////>>>>

Bona setmana.

Advertisements

~ per Miquel Bernis a 11 Juliol 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: