popArb 09

Estem en forma, no en tinc cap dubte. Algun altre dia parlaré de perquè ho penso, tot i que aquest no és el lloc. Aquí posem cançons i intentem descriure emocions, i el popArb d’enguany n’ha regalat forces. El concert de Manel per exemple, va ser un autèntica tortura. M’explico, tranquils tots. El grup no em cau bé, però aquest no és pas el problema. El problema és que tenen cançons que van molt enllà, magnífiques descripcions d’algunes de les alegries i misèries d’aquesta generació, que et retraten i se’t fiquen a dins de manera inexplicable. I quan això passa, o rius molt i el disc et fa molt feliç, o plores pels racons. A mi em passa la segona cosa, no trobava el moment que acabés el concert, que va arribar al seu punt màxim de tristesa amb Ai, Dolors.

Però es va acabar, i per sort als festivals no hi ha bis que valgui. Just en aquell moment, s’encenien els llums de l’altre escenari i explotava pels altaveus Come Saturday. The pains of being pure at heart em van salvar a cop de guitarra i melodia, mentre buscava tiquets per l’enèssim combinat. Gran idea aquesta d’airejar els concerts amb una cançó intermitja perquè la gent es pugui moure i acumular-se degudament a la barra.

El grup revelació del festival va ser Two dead cats, però seria absurd intentar reviure el concert amb un tema gravat, perquè allò era tot actitud. La Gemma saltava i cridava, s’aixecava el vestit i ens informava que les calces eren noves. “fa un temps vam tocar a un festival de Metal, i ens van dir que aquí olía a pop, doncs bé, avui al popArb olerá a metal”. Grans ells i gran qui els van programar en el moment adequat.

No sóc imparcial, però diria que la batalla de caps de cartell la va guanyar Love of Lesbian. Un gran show farcit esclar, de grans cançons. Potser l’últim disc no ens agrada tant, però ells tenen on triar i remenar per omplir un concert. Noches reversibles és un dels seus cavalls guanyadors i cantar-la, què dic, cridar-la, va ser molt terapèutic el divendres.

Només Miqui Puig y el seu conjunto eléctrico els van fer ombra. Ell tampoc ens cau bé, però sap jugar en equip, sobretot al popArb, un festival que va impulsar des del primer dia. I això es nota quan a la tercera cançó se’ns posa a tots a la butxaca de dret amb una versió de Miquel a l’accés 14 de Mishima. Després un concert trepidant i eufòric.

Joe Crepúsculo ens va divertir amb la seva veu de Narcís Reyerta, el seu sentit de l’humor i un sintetitzador analògic. Les seves cançons evoquen inevitablement a Family, això sí, després de fumar-se tres cartrons de Ducados.

I avançada la nit, quan ja arriba aquell moment en que has perdut la noció de l’escenari i comences a donar voltes sense saber exactament on vas, Delafé o Milkyway, qui ho sap, ens va regalar un There’s a light that never goes out, un moment que hagués pogut ser definitivament màgic d’haver-se produït mitja hora després amb la primera llum crepuscular.

S’apagarà mai aquesta llum?. Qui ho sap. Al popArb la vida està feta de cançons, i sort d’això.

<<//5 moments del popArb 09//>>

Ai, Dolors (Manel)

Come Saturday (The pains of being pure at heart)

Noches reversibles (Love of Lesbian)

La canción de tu vida (Joe Crepúsculo)

There’s a light that never goes out (The Smiths)

Advertisements

~ per Miquel Bernis a 30 Juny 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: